Quan tenia 7 anys, l’edat que té ara el meu preciós fill Mauro, els meus pares em van portar a Saifores. Allà el que més recordo, a part d’obrir amb pedres les ametlles collides de l’arbre, és les estones que passava al taller de ceràmica de la Dolors Giral. La Dolors tenia molta paciència i molt silenci i pigments i colors i fang i blanc i aigua i olor de terra humida i seca del sol que feia fora i jo volava entre les taules, el forn, els pinzells les olors, els colors, el silenci, la feina i la llibertat. Ara diríem que era un taller petit, però per a mi era tot l’univers i el caos i l’ordre i la màgia. Tocàvem el fang, li donàvem forma, ens indicava com tractar amb els pigments i … a l’aire! La brisa em duïa entre els vents, els arbres, la suavitat propera del sol sorrenc. La màgia retornava de nou quan de fer en tou i invisible, en posar-lo al forn ho recollíem dur-sòlid i amb colors visibles.
 
Encara tinc a casa el cargol i la papallona que hi vaig fer. En un plat: tot un món. Tenen mida de cendrer i darrera posa MD. Li acabo de preguntar a la Dolors, que ara -per aquelles coses que té la vida, o no- vivim porta per porta!!, si recorda quants anys tenia o quin any era. És difícil arribar a concretar, però entre la Dolors, la seva filla Meri -que és de la meva quinta i avui ho hem descobert!!- i jo hem arribat a la conclusió que segurament eren els anys 70, jo tenia uns 7 anys. O sigui que ara fa 40 anys jo vaig dibuixar un cargol i una papallona. I avui en veure’ls -els he fregat i han quedat un al costat de l’altre- he pensat … aquests dos animals… Jo, com el cargol, sóc molt lenta. I em sembla que, com em va dir el meu amic Martí quan compartia casa amb mi ara fa uns 4 anys més o menys: ‘tu, ets una crisàlida, ja veuràs quan surtis!’. I he pensat: potser ja va sent hora de sortir del capoll! amb 47 anys que tinc!!! 
Hem rigut molt amb la Dolors i la Meri
amb el cargol i la papallona a la mà! 
Ho haurem de celebrar!
 
 
el cargol
 
 
 
 
la papallona